Als músics ens és igual es format, lo important és es contingut.

Bé, després de configurar es meu vinil a 45 rpm i es “pitch”, igualat a sa reproducció d’un  mateix tema mp3 a dins s’ordinador, és a dir, que no puc estar influenciat ni pes to ni pes volum, puc afirmar que es vinil no sona millor que es cd o s’mp3 (ara està en debat què és sonar millor). Simplement un sona analògic i s’altra digital, si ets capaç de diferenciar-ho encara hi ets a temps de triar. Quan poses s’agulla sobre es disc has de lluitar amb ses teves orelles contra el “crackle” – o pols -, es “hum” – o renou de massa – i els pops que de tant en tant te sorprenen al mig d’un tema. Tot això pot sonar fascinant si ets dels que mirava “David el Gnomo” als 80, però no fotem, s’mp3 (entenem a 320 kbps que és el màx. que dóna un software normalet) és pulcre, sona potent, i amb molt de greus i net, molt net. Llavors, perquè escolt encara vinils, si no els pots ficar a dins es cotxe i es preus, en relació a un temps, són desorbitats? Senzillament, és més atractiu. S’embolcall, es plàstic, ses lletres i fotografies són més agradables, i et dóna sa sensació, en aquesta societat de consum que vivim, que estàs adquirint una cosa que val la pena.

I perquè estic contant tot això, ara, perquè he adquirit es nou 7” des Beach Beach, perquè em resultava atractiu, i perquè em feia ganes de treure-li sa pols al meu vell reproductor i fer-lo sonar. Aquestes dues cançons sonen molt bé, però si realment estau avorrits i voleu passar s’estona, acudeix a alguns des seus concerts.