La Guerra de Volums 2: el Master

Pels que no ho saben, les cançons una vegada mesclades, passen per un procés d’aniquilació, diria jo, que és el de fer que tots els temes sonin iguals de volum, equalització, limitador… que no desentoni un tema de l’altra dins el mateix àlbum. Aquest procés és el mastering. I encara que pareixi innecessari, creieu-me, no ho és. En aquesta guerra hi entren molts de productors que volen que les seves mescles siguin el més potents i fortes possibles per competir amb les cançons més venudes del mercat. Però de rebot, ens hi impliquem tots els músics que no tenim res que veure amb el tema de les ventes, pel motiu que volem sonar com els grans. La roda de sempre. Però en aquest procés ens oblidem d’una cosa molt important, que no ha fet mai la orquestra simfònica, la dinàmica. I és així. Te pegues un munt d’hores en es local intentant que les cançons sonin fortes a determinats moments i a decaure en uns altres, perquè després en l’enregistrament d’un disc quedi tot aplanat en un master que ha fet un altre, i que la teva música li importa un pebre. Digau-li això a Pink Floyd que ningú discutirà la seva dinàmica. Les músiques han de continuar vives, s’han de moure, és important els moments de debilitat i les respiracions, així com els moments d’intensitat (els reguladors que diem els músics), i que estan aniquilats a dia d’avui. Si molts de músics de clàssic tenguessin la ment més oberta en aquest sentit, tornaria a fer coses amb ells, perquè gola si que em fa. Sigau conscients d’això i alhora de masteritzar pensau bé amb el master que voleu. En poques paraules, que no ens enganyin, que no facin creure a l’oient que és això el que volem, perquè tothom ho vol així, ejem.... No ens equivoquem. Si jo vull que soni fort li donc canya al volum encara que després me destrossi el timpà, la dinàmica.